Mas Sant Joan

Sant Joan de Vilatorrada

Els orígens del Mas Sant Joan els hem de buscar en la reorganització territorial que els comtes catalans fan en aquesta zona del Cardener als segles IX i X. El tipus d'habitat que s'imposa és predominantment dispers entorn a petites esglésies que proporcionen refugi i protecció. Predomina el mas com nucli d'explotació agrària i organització social i territorial. En moltes ocasions aprofitant la seguretat que dóna l'espai considerat sagrat entorn d'una església (sagrera) es construeixen cases i masos. Hem de suposar que és el cas del Mas Sant Joan construït des dels seus orígens a redós de l'església pre-romànica primitiva. La primera referència documental la troben al 1090, i devia pagar censos com bona part de les masies de la zona a la Canònica de la Seu de Manresa (AA.DD, 1984). El nom de mas ha anat variant al llarg des segles a mida que han anat canviat les famílies titulars que l'han posseït. Al segle XIII es coneix com a Mas Falquer, i es té notícia de que amb anterioritat al 1500 s'anomenava Mas Donat o Mas Rocafort, segurament aprofitant el cognom de la família establerta. El 1501 torna a canviar de nom anomenant-se Mas Vilomara arran de l'establiment que aquest any es fa a Antoni Vilomara, pagès de Castellgalí per un mercader de Solsona a canvi d'un cens de 17 sous, una quartera de civada i dos pollastres (AA.DD, 1984). És ben normal que bona part dels masos de la zona canviessin de propietari i nom diverses vegades al llarg dels segles, però ho van fer especialment durant els segles XVII i XVIII quan la situació econòmica estava subjecta als daltabaix de les crisis i males collites, iniciant-se moltes vegades un procés d'endeutament imparable que acabava en venda. A finals del s. XVII és comú que moltes d'aquestes masies siguin venudes a altres pagesos de l terme o a membres de les classes urbanes enriquides. És el cas del mas Sant Joan anomenat encara mas Vilomara, sabem que a principis del segle XVIII havia esta comprat per Josep Escorsell, blanquer de Manresa, que aquest el va vendre a causa dels deutes " a carta de gràcia", i que finalment va arribar per herència a Josep Feixes i Llobet, del mas Llobet el 1699 (AA.DD, 1984). L'any 1709 es va treure la carta de gràcia; però, malgrat això, la situació econòmica del mas devia ser problemàtica, ja que l'any 1802 la mateixa família el ven a Ignasi Soler, hisendat de Manresa (propietari de la casa Oller) . L'estabilitat econòmica arriba en moltes ocasions a finals del s. XVIII i al llarg del s. XIX amb la intensificació del cultiu de la vinya i la producció en moltes vegades de manera intensiva de vins i aiguardents. Formaven part del patrimoni del mas Sant Joan bona part de les terres situades entre el Collbaix i el riu, i és ben sabut que bona part d'elles van estar dedicades al conreu de la vinya a finals del s. XIX com encara mostren moltes feixes i barraques de vinya als peus de la muntanya del Collbaix. La situació del mas devia ser bona en aquests moments doncs contava amb dues masoveries amb les dues famílies de masovers: Una que va ser construïda adossada a la casa principal, al seu cantó de ponent; i altre que es va aixecar adossada a la nau sud de l'església (actual escola de música). A mitjans del s. XIX el va comprar la família Suanya que n'és l'actual propietària. Entre els membres d'aquesta família es compta l'arquitecte de l'església parroquial construïda el 1908 (Miquel Suanya). Fins a mitjans del segle XX encara comptava amb algunes terres i una família de masovers vivint a la masoveria afegida a la casa, mentre que l'altre aixecada al costat de l'església s'havia convertit ja en una casa de llogaters. Al llarg d'aquest segle el mas ha anat venent les seves propietats, de manera que bona part del nucli urbà actual, s'assenta sobre les seves antigues terres, quedant limitat actualment al conjunt edificat de la casa.