Llegenda del Salt de la Núvia

Figaró-Montmany

Segons Maria de Bell-lloch o Maria del Pilar Maspons i Labrós hi ha una llegenda ambientada a Puiggraciós. Diu que una vegada en un mas d'allà prop d'una ermita on es venerava una verge anomenada de Puiggraciós hi vivia un marit i muller molt acomodats que eren ben devots d'aquella verge i que s'hagueren pogut dir del tot feliços si Déu els hagués acordat tindre fills. Un dia estant la muller una nit tota sola planyent-se va acollir una pobra captaire, a la que va oferir sopar, cambra i llit. Al arribar el marit, sospitant quelcom anormal, trobà que de la cambra de la captaire sortien resplendors i cantúries. L'esposa i els veïns comparegueren meravellats i esporuguits tement que seria art de bruixeria. Quan l'endemà la mestressa, es decidí entrar a la cambra la trobà buida, però va sentir unes paraules que li deien que, en pagament de l'hospitalitat concedida a la pobra hauria de mercè un fill. Ella no va tenir gens de dubte de que devia aquell favor a la verge de Puiggraciós i així va ser com plorant de goig se'n anà un matí dret a l'ermita descalça i amb un ciri, i arribada, s'agenollà davant la imatge de la Mare de Déu i li digué: Verge sobirana de Puiggraciós, que quan jo plorava dins de la masia, em vares prometre un tresor preciós, que serà la glòria de l'ànima mia, vos dono gràcies i vos lo encomano, vullau amparar-lo sempre nit i dia, que li feu de mare si jo em moro demano, que si a gran arriba per vós sola sia. Nasqué una noia que fou bellíssima que els seus pares consentien molt. La noia només obria els llavis per cantar una pregària-cançó per la seva mare. Una nit la mestressa del mas es va sentir molt malalta i va morir. A la noia, la Maria, aviat li van sortir pretendents que ella omitia. Però un dia arribà prop del mas una comitiva de joves que, tot caçant es dirifien a Sant Miquel del Fai, on hi havia el fill de comte entre ells. En aquest punt les versions de la llegenda varien. Per unes la noi s'enamorà del fill del compte; per altres van ser el seu pare i altres parents que l'obligaren a casar-se ja que ella es sentia votada a la Mare de Dñeu. Les esposalles s'havien de celebrar a la Capella de Puiggraciós. La comitiva puja del vell mas dels Olivers i segons la versió, puja per diferents camins la del nuvi i la de la núvia. En aquell moment s'esdevingué que en un dels revolts les comitives es trovaren; en aquell instant el cavall que portava la núvia va llançar-se costa avall; es veu que el cavall arribà damunt un torrent prop l'església de Bigues d'on va saltar. De la núvia i el cavall no se'n va veure mai més rastre enlloc, sols allà on havia caigut el cavall damunt d'una roca, can veure marcades les potes i el lloc es coneix com el Salt de la Núvia.