Llegenda del Morrut d'Ordal
Subirats

    Alt Penedès
    Per les Serres d'Ordal

    Coordenades:

    41.37682
    1.82072
    401387
    4581260
    Número de fitxa
    08273 - 133
    Patrimoni immaterial
    Tipologia
    Tradició oral
    Estat de conservació
    Bo
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Sense accés
    Simbòlic
    Titularitat
    Pública
    Autoria de la fitxa
    Oriol Vilanova

    Segons aquesta llegenda, el Morrut d'Ordal era el sobrenom d'un bandoler que atacava els vianants a les serres d'Ordal.
    Està documentat que Joan Vives, el Morrut, era bandoler i assaltava els vianants a la serralada d'Ordal. Segons Mn. Josep Raventós (1968), "els viatgers que es dirigien per anar a Barcelona o a Tarragona per la carretera d'Ordal, es trobaven el punt més terrorífic a la cova del Morrut. Aquesta cova està situada a l'últim giravolt abans d'arribar al Port d'Ordal. Allà s'hi refugiaven els bandolers, que assaltaven els vianants per robar-los tot el que portaven. Es conta que el Morrut era un trabucaire astut. Una vegada robà a un general de l'exèrcit que passava amb els seus soldats. El va parar i li digué: - general, si no em dóna els diners vostè és mort. Jo moriré, però vostè també, perquè darrera d'aquestes argelagues i mates hi ha els meus homes amagats -. El general va veure unes barretines que sobresortien, va agafar por i li donà els diners. D'home amagat no n'hi havia cap. Després d'una estona, en Morrut, satisfet de la seva estratagema, va anar a treure les barretines vermelles. Al cap d'un temps el varen agafar i el destrossaren. En la cova, que s'endinsa ala muntanya, s'hi trobaren ossos de cadàvers. Segurament eren les dones segrestades que moriren allà dintre de fam en ésser ell mort.
    El mes de novembre de 1800 es trobava a Ordal l'oficial de cavalleria del regiment de l'Infante, que amb alguns soldats s'estava a l'Ordal per perseguir lladres i guardar el cap del Morrut, sentenciat a la creu de l'Ordal. COLOMÉ (1997)

    Està documentat que Joan Vives, el Morrut, era bandoler i assaltava els vianants a la serralada d'Ordal. Segons Mn. Josep Raventós (1968), "els viatgers que es dirigien per anar a Barcelona o a Tarragona per la carretera d'Ordal, es trobaven el punt més terrorífic a la cova del Morrut. Aquesta cova està situada a l'últim giravolt abans d'arribar al Port d'Ordal. Allà s'hi refugiaven els bandolers, que assaltaven els vianants per robar-los tot el que portaven. Es conta que el Morrut era un trabucaire astut. Una vegada robà a un general de l'exèrcit que passava amb els seus soldats. El va parar i li digué: - general, si no em dóna els diners vostè és mort. Jo moriré, però vostè també, perquè darrera d'aquestes argelagues i mates hi ha els meus homes amagats -. El general va veure unes barretines que sobresortien, va agafar por i li donà els diners. D'home amagat no n'hi havia cap. Després d'una estona, en Morrut, satisfet de la seva estratagema, va anar a treure les barretines vermelles. Al cap d'un temps el varen agafar i el destrossaren. En la cova, que s'endinsa a la muntanya, s'hi trobaren ossos de cadàvers. Segurament eren les dones segrestades que moriren allà dintre de fam en ésser ell mort.
    El mes de novembre de 1800 es trobava a Ordal l'oficial de cavalleria del regiment de l'Infante, que amb alguns soldats s'estava a l'Ordal per perseguir lladres i guardar el cap del Morrut, sentenciat a la creu de l'Ordal COLOMÉ (1997)

    COLOMÉ, Josep (edició) (1997): "Els móns d'Isidre Mata del Racó. Notes d'un propietari pagès al Penedès de la fi de l'Antic Règim". Llibre II, p. 104. Transcripció de Raimon Soler. IEP, "Estudis i Documents", vol. XIV; Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia, "Història de la vila", nº4. Ed. Ajuntament de Subirats; Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia i l'Institut d'Estudis Penedesencs.
    LLORAC I SANTÍS, Salvador (1988): "Subirats. Visió general d'un municipi de l'Alt Penedès". Ed. Ajuntament de Subirats, p. 289.
    RAVENTÓS, Josep, pvre. (1968): "100 anys d'una petita comunitat parroquial. Sant Esteve d'Ordal, 1867-1967". Barcelona, p. 26.
    REVISTA DE L'ATENEU D'ORDAL, nº42, desembre 2004, p. 9.
    SADURNÍ I VALLÈS, Pere (1982): "Retalls del folklore penedesenc". Edita: Museu de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, p. 47.