La llum de la creu de Teulats

Santa Maria de Merlès

"En una petita parròquia de la vall de Merlès, a sobre de la carena que flanquejant la riera s'estiragassa fins a Pinós enllà, en un planell airejat de tramuntana des d'on la blanca neu del Pirineu sembla gairebé poder tocar-se amb el palmell de la mà, s'hi troba una masia coneguda per Teulats. És una casassa, no pas extraordinàriament gran, sinó per la potència en que se'ns mostren les seves harmonioses formes sorgides de la solitud del paratge, tot evocant-nos altres èpoques en què la riquesa de pairalies com aquesta donava vida ufanosa a les contrades de la vall.
Fa molts anys, en el tombant de la centúria passada, per aquells verals solitaris del Lluçanès hi rondava un estol de feréstecs personatges: gent esgarriada de les últimes conteses civils que enverinaven aquesta terra durant el segle dinovè i que després de mitja vida guerrejant per la muntanya catalana ja no coneixien altre ofici ni manera de viure que el que les armes els proporcionava. Saltejadors, extorsionadors i lladres de camí ral.
Com que eren fins i perspicaços a ensumar on jeien reclosos els diners atresorats, un dia, armats fins a les dents, assaltaren la masia de Teulats i, agafant per sorpresa l'amo del mas, que feinejava per uns camps a la vora de la casa, amb crits i amenaces li ordenaren que els donés totes les unces d'or, que per garrepa tenia guardades en alguna cambra fosca. El pobre home, sorprès i esporuguit per la cara d'angelets que mostraven els visitants, s'hi negava, no obstant, amb fermesa.
Els lladres, que no estaven per romanços ni per perdre el temps, l'obligaren amb empentes a pujar a la cuina, i sense cap mirament, el penjaren per la jupa als clemalls de la llar de foc. Al cap d'una estona, una ferum de socarrat començava a sortir per sota les espardenyes d'aquell bon pagès, mentre els bandits, amb renecs, crits i riallotes, no feien sinó demanar-li pels diners. Ell, amb ais, uis i grans escarafalls, contorsionant-se per sobre les brases del setial del foc, repetia una i altra vegada que mai els els donaria.
Quan els lladres s'adonaren que la determinació de l'amo de Teulats era ferma i que no en traurien res, decidiren matar-lo. Ell, en un intent de guanyar temps o potser d'allargar desesperadament la seva existència, els demanà que abans de morir com a última voluntat li deixessin contemplar per darrera vegada la vall de Merlès. Els bandits accediren i el portaren a un gran planell rocós que hi ha a cinc minuts de la casa, des d'on s'albira la vall.
Mentre el pobre home amb les mans lligades a l'esquena contemplava tremolós la panoràmica, el cap dels bandits amb una veu ronca i gastada li cridava:
- Maleït Teulats, per última vegada, digue'ns on tens amagades les fotudes unces d'or.
El pobre Teulats escoltava capbaix sense respondre. Després d'un esgariifós silenci, la descàrrega d'un trabuc el déu caure mort a terra cargolat per la metralla.
Pocs dies després, i tal com és costum cristià, els parroquians de Sant Martí plantaren una creu de ferro en el mateix lloc on havia mort assassinat l'infortunat hereu.
A partir d'aquell dia, aquest indret fou conegut per sempre més amb el nom de la Creu de Teulats, i malgrat que avui la creu ha desaparegut, hi resten encara els rocs amuntegats que l'aguantaven.
Però aquesta història no acaba pas aquí. Passats uns anys, un dissabte en què el Ton del Molí del Mas, havent anat a mercat a Vic, feia bo i caminant a les fosques d'una nit gèlida d'hivern el camí de retorn a casa seva, en passar pel costat de la creu es preguntava que carat hi feia aquella creu plantada sobre aquell munt de rocs i en un paratge tan solitari. De sobte, una llum blanca i fulgurant emergia de la mateixa creu i se li plantificava al seu darrere seguint-li els passos a una distància no gaire lluny d'ell.