Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Un goig és el conjunt d'un versicle i d'una oració litúrgica en llatí que en motiu de la festa del sant o santa que invoquen es reciten o canten col·lectivament a l'església en el decurs d'un ofici, normalment davant l'altar consagrat al sant o santa invocats, del qual habitualment n'hi ha una relíquia, o relatius a una advocació mariana o cristològica, que és representada per una estàtua a la qual s'atorguen potestats miraculoses. Els goigs són composicions poètiques, de caràcter popular, que es canten a la Mare de Déu, a Crist o als sants. Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec, una processó. La seva finalitat consisteix a donar gràcies pels béns rebuts, o bé com a pregària per demanar la salut física o espiritual de la comunitat.
Goig: Tornada:
Diguem tots devotament
Al nostre Patró sagrat
siau-nos sempre advocat
Sant Cebrià gloriós.
1.A la gran Cartago honràreu
Amb el vostre naixement,
I amb virtut més que excel·lent
ses grandeses exalteu,
puix gosà tenint a vós
un tresor apreciat.
2.De pares gentils nasquéreu
més vós abraçant la fe,
tinguéreu per major bé
a Jesús en qui creguéreu,
deixant vostra llei gustós
per servir qui us ha cridat.
3.Les riqueses renunciàreu
Perquè són bens sens substància,
I així per major ganancia
Als pobres les entregàreu,
Per premi gosau ditxós
Ser en el Cel coronat.
4.Com ereu el sol del món
La Iglésia Santa il·lustràreu,
i els llibres que ens deixàreu
de tot testimoni són,
ensenyeu al virtuós
i corregint al errat.
5.Veient vostre gran saber
Cartago per sa ventura
us donà la vestidura
de Bisbe per mer valer,
cultivàreu oficiós
del bon Pastor el remat.
6.Al món causà admiració
Vostra caritat ardent
Acudint tots ferventment
Amb la major aflicció.
Trobaven en vós repòs
en tota necessitat.
7.Amb gran fervor predicàveu
la virtut i llei divina,
amb tals quilats de doctrina,
que la santa fe exaltàreu,
deixant al món enganyós
els que li feien costat.
8.Dilataves molt la fama
Dels molts gentils convertíeu,
La gran virtut que teníeu,
I de vostre zel la fama
Un Procònsol envejós
us tragué de la ciutat.
9. Un any després del destierro
Consumàreu el martiri,
Quant dels gentils el deliri
Provà en vostre cal el ferro,
aixís Déu totpoderós
us ho havia revelat.
10.Manàreu-vos que ha sus déus
oferísseu sacrifici,
Més vós a tal malefici
Execràreu i ha ses veus,
Per lo que ho venturós
Triomfàreu degollat.
11.Intimant-vos la sentència
us ompliu d'alegria,
per poder en aquell dia
veure la Divina Essència,
donant gràcies fervorós
a la eterna Majestat.
12.Amb devoció sobirana
i amb cordial rendiment,
us veneren llealment
per Patró els de Tiana,
socorreu-los piadós
quan per ells sereu cridat.
Història
Als segles IX al XI, un cop allunyat definitivament el perill d'invasions i consolidades les institucions monàstiques, especialment les benedictines, van néixer les primeres grans explotacions agrícoles sota les dedicacions religioses d'esglésies o ermites: Sant Martí, a Can Ribes (Montgat) prop de la Via Augusta; Sant Romà, a Can Sentromà; i Sant Cebrià són les primeres de què en tenim coneixement.
Sant Cebrià, patró de Tiana, vingué de Cartago, al nord d'Àfrica, a aquestes terres a predicar l'Evangeli, però l'any 258 és perseguit i mort a la mateixa Cartago. Deixà ressenya en altres poblacions properes a Tiana com és la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, a Sant Fost de Campcentelles, Sant Cebrià de Vallalta, dalt de Sant Pol de Mar i altres pobles de l'Empordà.
L'Ermita de l'Alegria, de tipus romànic i consagrada a Sant Cebrià, fou beneïda pel bisbe de Barcelona, Berenguer, abat del monestir de Sant Cugat, el 16 de setembre del 1100, data de la Festa Major de Tiana.
Cap a finals del segle XVI, un dels altars laterals accepta l'advocació de la Mare de Déu de l'Alegria, i a partir d'aquesta data, tots els dilluns de Pasqua de Resurrecció es celebra l'Aplec de l'Alegria moment en el qual es canten els Goigs de la Mare de Déu de l'Alegria, escrits en plena Edat Mitjana.
Per altra banda, al segle X es construeix la primera ermita dedicada a Santa Maria de Montalegre, a dalt de la Conreria, regentada per una comunitat de germanes. El Convent fou abandonat el 1362, deixant darrera seu topònims com la Font de les Monges i llegendes com la de l'Arbre dels Nassos o la de Sant Bernat Calvó.
