La majoria de cases grans de pagès acostumaven a tenir el seu propi forn per a la construcció. La seva ubicació no es feia en qualsevol lloc, sinó que depenia de tres factors: de la disponibilitat de terreres per a l’obtenció del fang; d’una font d’aigua, i del material combustible, la llenya o branquillons. A més necessitava d’altres elements constructius: l’era per batre i garbellar la terra; basses de decantació per l’aigua o si més no un indret on emmagatzemar-la, un cobert per guardar els feixos, la plaça de maniobra (més o menys gran) i un espai cobert però amb ventilació per assecar la producció amb una taula que facilitava la realització de teules i de preparació dels motllos, que eren de fusta.
El procés de producció començava amb l’extracció de l’argila d’una terrera. Depenent de la seva ubicació, es podria transportar en carro o amb una mula o burro carregada amb un parell de sàrries d’espart. De retorn, aquesta terra calia batre-la amb un rodet i un cop finalitzat el procés es garbellava per passar finalment a les basses de decantació. Un cop la terra havia absorbit l’aigua es convertia en fang que era pastat pels obradors fins a obtenir una pasta homogènia. Aquest tipus de bassa no acostumaven a ser massa grans, normalment feien uns 3 metres de llarg, per 1’50 metres d’ample i uns 0’80 metres de fondària.
Paral·lelament, en el cas de maons o cairons , els motllos s’espolsaven amb les cendres per evitar que s’hi enganxés el fang. Es deixava assecar en un lloc cobert i ben ventilat fins a que el terrissaire disposés de la quantitat necessària per a omplir el forn.
Un cop omplert el forn s’encenia amb els feixos de llenya i es vetllava perquè no s’apagués durant un o dos dies. Després d’aquest temps, es tapava la fogaina o cambra de cocció durant set o vuit dies més fins per permetre refredar la producció.
