Forn de calç Gran de la Coma de l’Abella
Matadepera

    Vallès Occidental
    Camí de Can Robert a Can Garrigosa.
    Emplaçament
    Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac
    733

    Coordenades:

    41.6409
    2.0098
    417534
    4610381
    Número de fitxa
    08120 - 216
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Modern
    Contemporani
    Segle
    XVIII-XIX
    Estat de conservació
    Regular
    L’olla està completament envaïda per la vegetació. Actualment l’accés al seu interior és del tot impossible i passa totalment desapercebut.
    Protecció
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08119A001000280000YY
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló Bolart

    Forn de calç situat en un revolt molt pronunciat del Camí que mena des de Can Robert a Can Garrigosa.

    L’accés es pot fer des de Can Robert; un cop situats davant de la casa, continuar per la pista en direcció a les tombes medievals (Camí de Can Pobla) fins a localitzar a mà esquerra una cadena i un forn de calç a la seva esquerra. El camí, tancat per una cadena, mena a Can Garrigosa. Continuar fins arribar a un revolt molt pronunciat on coincideix amb el Torrent de la Coma de l’Abella. El forn està a peu de camí, totalment amagat per la vegetació.

    És de grans dimensions, de planta circular, entre  4’5 metres i 5 metres de diàmetre. L’alçada conservada sembla important, d’uns 4 metres. La boca del forn o fogaina està totalment desapareguda o colgada; estava orientada en direcció sud-est.

    La seva situació el fa apte per a ser visitat pels nombrosos excursionistes que transiten per aquest indret.

    Els forns de calç són construccions que es troben arreu de Catalunya i en nombre important al municipi de Matadepera. Fets de pedra, maó i fang o morter de calç, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Aquest material era emprat en la fabricació del morter de calç, indispensable per a la construcció (barrejant-lo amb aigua i sorra). També servia per impermeabilitzar les cisternes i els safareigs, així com per desinfectar. També tenia un ús agrícola per a desinfecció de paràsits de la terra, o per ensulfatar les plantes contra les plagues.

    El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un pou o olla, de planta circular i alçat cònic, excavat dins d’un marge o parcialment a la roca. Es necessitaven temperatures entre els 800º C i els 1.000 ºC perquè el carbonat càlcic s’alliberés de l’anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per aconseguir aquest procés, es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d’un tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.

    Primer de tot, es necessitava combustible, que s’obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era el d’arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els feixos de branques amb els carros o mules fins al forn. Aquest s’omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida, sempre començant per la part inferior i disposant-les damunt del pedrís o banqueta circular que s’hi havia fet prèviament. Aquesta feina era de màxima importància perquè en depenia tota la cuita. Això permetia crear un buit al seu interior, com si es tractés d’una barraca de pedra seca sobre la qual s’aniria omplint fins arribar a la corona, al capdamunt, mentre que aquest buit permetria col·locar i alimentar la cuita en cas de necessitat emprant el gavell; una mena de forca.

    Un cop s’encenia el foc, es deixava encès els dos primers dies amb una faixa que es tapava a poc a poc. Se sabia que el forn era cuit quan sortia una flama blanca i les pedres es posaven ben vermelles, com la brasa. Quan aquest procés d’encesa començava ja no es podia aturar fins que el mestre calcinaire donava per bona la cuita.

    Calien entre una dotzena i una quinzena de dies per tenir la pedra a punt. Després en calien una vintena més per refredar-se. La calç viva s’apagava llençant-hi aigua, transformant-se així en hidrat de calç o calç morta. Després d’aquest procés ja es podia desenfornar i transportar la calç en carros fins a la seva destinació.

    AJUNTAMENT de Matadepera (2009). Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Matadepera. Tomo IV. Catàleg de Béns.

    ARBÓS, Maria; IBARZ, Joan; PIÑOL, Isidre (2003). Els forns de calç a la comarca de les Garrigues. Vida i treball entorn de la producció de calç: Els forners de Tarrés. Col·lecció d’Estudis Locals, Lo Plançó, núm. 3. Editorial Fonoll i Ajuntament de Tarrés.

    BALLBÉ i BOADA, Miquel (1988). Matadepera. Pagesos i Menestrals. Ronda Vallesana, 9. Terrassa. Editorial Ègara.

    FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.

    GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.

    ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.

    SUADES, Ramon; SENYAL, Jordi (2020). Mapa Interactiu de Sant Llorenç del Munt i serra de l’Obac.