Forn de calç 2 del bosc Negre
Castellbell i el Vilar

    Bages
    Els Abadals
    348

    Coordenades:

    41.63503
    1.84394
    403712
    4609901
    Número de fitxa
    08053 - 38
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Element arquitectònic
    Popular
    Modern
    Contemporani
    Segle
    XVIII-XIX
    Estat de conservació
    Regular
    A tota la zona abunden els trossos de pedra calcària i el topònim indica que en aquest indret hi creixia un espès bosc, i per tant, la brancada és un element molt important pel funcionament del forn. Ben aviat la vegetació engolirà les restes a penes visibles.
    Protecció
    Legal
    BCIL -Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (2015)
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08052A014000230000OL
    Autoria de la fitxa
    Jordi Montlló i Laura Bosch

    Restes d'un forn de calç situat a l'obaga del Bosc Negre, per sobre del marge del camí forestal, un cop passada la pedrera del Valent, un cop passat un revolt. S'identifica el marge perquè hi ha un seguit de rocs procedents de l'enderroc del mur exterior. Per veure l'olla, cal enfilar-se directament pel marge, pel costat dret d'un gran bloc de pedra i vorejar-lo decantant les branques.
    Les restes consisteixen en un pou o olla de 4 metres de diàmetre per una fondària de 3 metres. És del tipus discontinu o intermitent. Originàriament estava situat en un terreny amb pendent per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés, però l'eixamplament del camí l'ha malmès en part. Aquesta olla és lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. La caldera i el cendrer no es conserven o bé estan colgats de terra. La boca el forn, situada al nord-oest està enderrocada.

    Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres.
    Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús.
    Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres.
    D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori.

    FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona.
    GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya.
    ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona.