Fàbrica Gallifa

Sant Joan de Vilatorrada

Amb data 8 d'Abril de 1845, la societat formada per: Llorenç Balari i Ferrer, Isidre Argemí i Gneres, Maurici Torres i Cornet i Francesc Gallifa i Gomis, industrials ja assentats a Manresa, adquiriren uns terrenys a la veïna població de Sant Joan, on l'any 1860, en Francesc Gallifa, associat amb Argemí i Vila, aixecaria la fàbrica de filats coneguda com a fàbrica Gallifa. Prèviament Gallifa havia entrat en contacte amb els altres industrials de Sant Joan (Borràs i Burés) i entre el 1850 i 1853 es construïa el salt d'aigua que donava energia a la fàbrica. Inicialment la fàbrica funcionava amb vapor i salt d'aigua fins que el 1913 va arribar l'energia elèctrica. La dependència de la força de l'aigua va continuar encara durant força temps, així, el 1933 i 1934 es va modernitzar la turbina i s'hi va posar un alternador accionat per la força del salt d'aigua i els anys posteriors a la Guerra Civil, degut a les restriccions elèctriques, la fàbrica es veié obligada a modernitzar el salt d'aigua de Can Canals. El 1945 es va adquirir un grup electrogen. Les obres de la fàbrica duraren 5 anys i en 1865 es posava en funcionament la instal·lació de tres plantes. El capital inicial era de 575.000 rals i les instal·lacions eren d'una gran magnitud per a l'època: 6.390 fusos i 24 cardadores, i hi treballaven 51 persones. El 1885 la companyia que explotava la fàbrica juntament amb d'altres a Manresa i Cardona es va transformar en Baleri, Gallifa, Vila i Cia. La societat va durar tretze anys fins que el 1898 es va dissoldre i es constituïa una altra: Gallifa, Vila i Cia. Els nous socis eren Magí Gallifa, fill de Francesc Gallifa; Lluís Vila i Josep Matas i posseïa fàbriques a Cardona, Manresa i Sant Joan; i encara el 1927 es transformar en la Industrial Anònima GVC amb els mateixos socis més o menys. A diferència d'altres fàbriques, la Gallifa es va mantenir durant cent vint-i-set anys amb la mateixa trajectòria empresarial i sobretot familiar. L'aiguat del 1907 va afectar la fàbrica tant com a les altres fàbriques del Cardener inundant tota la planta baixa i destrossant la maquinària. Al 1922 hi treballaven 21 homes i 91 dones distribuïts per càrrecs: director, dos selfactors, una contínua, quatre preparadors, tres manyans, dos dependents, un fuster, dues selfactines, tres bataners, cinc cardadores, dos carreters, dos paletes, set nuadores, 32 metxeres i 53 filadores. El personal no va variar mai d'una manera substancial. La conflictivitat laboral ha estat present sempre al llarg de la seva història, així quan a principis del segle XX es van imposar diverses lleis sobre la reducció de la jornada de treball; a la fàbrica Gallifa les dones treballaven 68 hores i mitja a la setmana quan la legislació només en permetia 66; i els nens treballaven 7 quan només podien treballar-ne 6. L'inspector sancionava l'empresa, però als propietaris els resultava més profitós pagar la multa i no modificar la jornada laboral. També és conegut l'episodi de la vaga general del 14 de juliol de 1890 que finalitzà amb la mort d'un dels treballadors per un tret del sereno de la fàbrica, en un episodi de gran tensió laboral. Són notables també els incidents produïts durant el procés de tancament de la fàbrica. S'hi treballava fonamentalment el cotó, encara que els últims anys es va introduir el polièster i la viscosa. Els anys 60 van suposar l'inici de la crisi i, quan es produir el tancament de les fàbriques de Cardona i Manresa, la de Sant Joan es va veure obligada a sucumbir tancant portes el 1978. (SOLANELLES, 1999) (CAMPRUBÍ, 1984).