El Soler
Tagamanent
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Edifici orientat a llevant, amb planta rectangular, murs de paredat reajuntat amb argamassa i amb algunes pedres carejades i pedres cantoneres ben tallades. La coberta és a doble vessant sobre ràfec de llosa de ledra local i de teula girada a la façana sud. A la façana est trobem la portalada d'arc de mig punt, adovellada i amb un marxapeu de pedra. A banda i banda trobem tres finestres petites emmarcades amb pedra. A sobre hi ha quatre finestres de tamany mitjà amb llinda monolítica, que en una finestra hi ha gravada una inscripció: JOSEP SOLER 1731 i brancals de carreus de pedra ben escairats amb lleixa motllurada. A la cantonada sud-oest trobem dues fienstres enllaçades amb carreus treballats, substituïnt el paredat comú del mur. A l'exterior tenim l'era amb paviment de lloses de pedra, limitada per un mur de pedra i una gran roca en voladiu.
al voltant de la casa, a llevant i ponent, es troben feixes de conreu abandonades. Al nord-est hi ha un bosc d'alzines, i al sud-oest el Turó de Tagamanent. també es documenta una capella dedicada a Santa Cecília, situada sota les feixes més avall del safareig i la font del Soler; pel camí que puja per les Saleres de cara a la font.
Història
Les referències arquitectòniques sobre les fases constructives d'aquest mas són força escasses, tenim una llinda d'arc pla de la finestra del primer pis que diu Joseph Soler 1731, indicant el nom del propietari i segurament alguna reforma efectuada a l'edificació, ja que les referències documentals recularan la cronologia de la casa fins època medieval. El topònim "Ginard de Soler" ens apareix documentat per primer cop en el pergamí 4727 de la Cancelleria (ACA). I tot i que les informacions són molt puntuals, aquest mas anirà apareixent en els diversos fogatges d'època moderna. Al 1497 s'esmenta "en Soler" i al 1515 ja surt un nom sencer "Valentí Soler". Aquest cas és un bon exemple per veure la continuïtat i pervivència del mateix nom d'una casa i la família que l'habita. Com la majoria de cases de la zona, durant al segle XVIII, fou àmpliament remodelada, per passà a una fase d'estancament i posterior abandonament cap a mitjans del segle XX. Aquest petit mas agrícola ramader, es dedicava al conreu de secà, com encara es pot veure en els camps de l'entorn.
Bibliografia
ALBESA, C. (1996). Postals del Montseny/ 2. Publicació de l'Abadia de Montserrat.