Cova de Can Sadurní / Cova de les Teixoneres

Begues

Tapiada pels carrabiners l'any 1851, l'any 1945 el propietari la va redescobrir i la va utilitzar per al conreu de xampinyons. Hi va fer unes remocions de terres per tal de condicionar-la per a aquesta activitat. Les terres de l'interior i les que cobrien l'entrada foren abocades al davant a fi de fer una petita esplanada. Els senyors Joan Mitjans i Pere Giró, de Vilafranca del Penedès són els qui denunciaren l'existència de la cova com a jaciment arqueològic. Durant els anys 60 i 70 gran nombre d'afeccionats saquejaren la cova gairebé ininterrompudament. Alguns materials d'aquell període són als museus de Vilafranca, Vilanova i la Geltrú i Gavà. Des de l'any 1978 s'hi fan campanyes d'excavació programades sota la direcció de M. Blanch, A. Blasco, M. Edo, M. Millan i M. J. Villalba. El jaciment té, a part de la importància arqueològica de la cova, tot el replà del davant, en el qual s'hi feren dues cales en la campanya de 1978. Aquestes cales donaren materials similars als trobats a l'interior de la cova i permeteren localitzar instal·lacions del neolític antic destinades a la fabricació de cervesa.
L'estratigrafia a l'exterior està constituïda per: Estrat superficial: sòl vegetal, amb materials dispersos i escassos. Estrat I: terra argilosa negra, grumollosa i seca. Abundants materials arqueològics ben conservats. Estrat II: terra sorrenca grogosa i molt compacta. No ha estat remenat i donà materials del neolític antic epicardial. A l'interior de la cova, en les primeres excvavacions es van descriure només tres estrats: Estrat superficial: terra polsosa i seca, producte dels darrers anys de ser visitada. Estrat I: terra marró fosc, grumollosa, compacta i seca, amb gran quantitat de pedra de diversa grandària. Estrat on es desenvolupa tota la seqüència cultural coneguda fins al moment. Estrat II: terra marró clar, sorrenca i seca. Sense pedres. En els quadres on s'ha arribat a aquest estrat es presenta arqueològicament estèril.
Posteriorment ha estat possible diferenciar-hi una seqüència sedimentològica molt més complexa. Les restes més modernes trobades fins ara corresponen a monedes dels segles XVI i XVII. D'època àrab hi ha el testimoni d'un tresoret de dirhems d'argent, alguns dels quals encunyats al Iemen. Una d'aquestes monedes es conserva al Museu de Gavà, i s'ha perdut el rastre de la resta. La utilització de la cova com a amagatall o com a refugi de pastors és documentada també en època tardorromana, amb la presència de sigil·lades grises paleocristianes dels segles V-VI dC i de Terra Sigil·lata Clara D. Hi ha materials d'època romana, amb ceràmiques sigil·lades hispàniques i clara A, una llàntia, fragments d'àmfores, etc. que es barregen amb ceràmiques de tradició ibèrica, i algunes monedes romanes. El moment ibèric és perfectament datable amb ceràmica a torn llisa, de pastes taronja i de sandvitx, pintada amb motius geomètrics de semicercles concèntrics i bandes, fusaioles i elements metàl·lics d'utillatge. Hi ha també asos de la seca de Kesse (Tarragona). Per sota, s'hi troba un altre nivell que correspon al bronze final, amb ceràmica llisa, fina, negra, brunyida, carenada, amb colls bisellats i amb una decoració acanalada amb forma de greques, semicercles concèntrics i dents de llop. Per sota d'aquest nivell, es troba una capa d'enterraments que reposen damunt d'un llit de pedra petita. Els enterraments i els aixovars remoguts, suposen una utilització sepulcral de llarga durada entre el neolític final i el bronze inicial. Les ceràmiques associades són bols de mides diverses, llisos, amb carena alta i base arrodonida, i gerres grans amb nanses dobles de mugró, llengüeta i cordó, que s'atribueixen a l'anomenat grup de Veraza. També hi ha puntes de fletxa de sílex amb aletes i peduncles, làmines de sílex de dors rebaixat, gratadors i rascladores. L'utillatge d'os és a base de punxons, puntes de fletxa, agulles i botons plans i piramidals amb perforació en ‘V'. Grans collarets manufacturats amb petxina i amb os.