Can Vives de la Cortada

Sant Iscle de Vallalta

Històricament, es tracta d'una de les masies més importants del municipi, ja que dóna nom a diversos topònims: el turó sobre el qual s'assenta, la roureda que el circumda i el torrent que hi davalla pel sector occidental. Després del seu despoblament a mitjan segle XX, la masia va patir un procés de degradació que l'ha conduït al seu estat actual. Segons els amidaments, resten dempeus menys del 20% de les antigues edificacions, i es troben en un estat molt precari.
Del nucli originari amb prou feines s'endevinen, cobertes de malesa, les plantes de l'assentament del cos principal i de la pallissa del sector oriental. Es tractava d'una masia de tipus basilical amb una crugia central de planta baixa i dos pisos amb carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, i coberta de teula amb dos aiguavessants. Presentava una obertura a cada nivell amb brancals i llindes de pedra. La porta tenia esculpida una canaleta al perímetre intern i els ampits de les finestres estaven decorats amb tres modillons.
El cos lateral de llevant estava format per dues crugies d'11,5 metres d'amplada i 11,6 de fondària. La façana presentava una porta amb arc escarser i una altra d'allindada, a més de sengles finestres gòtiques al primer pis, sense alinear, amb brancals i ampits de granit; avui desaparegudes. Una remunta sobre la primera de les crugies obria una tercera lluerna molt senzilla, i introduïa un joc de teulades amb caiguda frontal i posterior que amputaven parcialment l'aiguavessant primigeni.
El complex es va ampliar pel costat de ponent a principis del segle XIX amb l'addició d'una ala lateral de quatre alçades: semisoterrani, planta baixa, primer pis i golfes. Aquest volum es projectava 5 metres per davant del pla de façana de la masia per donar pas a una disposició en forma d'ela (L) invertida. Els nous capcers apuntaven a migdia i tramuntana, amb un òcul a cadascun dels frontons, carener perpendicular i coberta de teula d'un aiguavés amb caiguda cap a ponent. Els nivells intermedis estaven destinats a la millora residencial dels seus estadants, tal com palesa, pel costat oest, la construcció d'una galeria exterior equipada amb una latrina a cada planta, així com una gran terrassa i un rellotge de sol esgrafiat amb la data de 1827 al pis de dalt. Al seu torn, la secció est integrava dins de l'edificació dues galeries cobertes amb diverses finestres consecutives de punt rodó. Aquesta part s'ha ensorrat totalment, deixant a la vista la divisió interna en dos espais transversals per mitjà d'una paret central d'un sol maó de gruix sobre la qual descansen els caps de biga.
La secció oest constitueix, hores d'ara, l'única part recognoscible de tot el conjunt gràcies a l'apuntalament lateral que li proporciona el sistema d'arcs i voltes a sardinell sustentat per quatre pilastres exteriors de maó i dos contraforts -en posició anterior i posterior- de pedra escairada. El parament i l'intradós de la planta inferior són de maçoneria, mentre que la resta d'obra de fàbrica és tota de maó pla arrebossat amb morter de calç i pintat de color blanc. La volta que sustenta les comunes és travessada en un dels angles per un baixant d'aigües grises fet amb peces cilíndriques de ceràmica i el ràfec de la teulada és rematat amb tortugada.
Al davant de la masia hi ha una bassa amb aigua de planta trapezoïdal d'entre 4 i 5 metres de costat, protegida amb una tanca de torsió metàl·lica.