Camí Ral

Begues

Segons Josep Tutusaus i Viñas (TUTUSAUS, 1998), que recull treballs especialitzats d'altres autors, l'origen del Camí Ral de Begues remunta possiblement a l'època romana, utilitzat posteriorment pels àrabs durant l'ocupació islàmica de la península. Fou precisament durant l'Edat Mitjana quan aquest camí tingué una importància vital, constituïnt una drecera natural respecte la llarga via que comunicava Barcelona amb Tarragona seguint l'antiga Via Augusta romana. En efecte, aquesta via, provinent de la Jonquera, passava posteriorment pel Vallès, de tal forma que des de Barcelona calia remuntar el riu Llobregat seguint el marge del riu fins arribar a la Via Augusta. En aquest punt travessava el Llobregat pel Pont del Diable, a Martorell, i després de passar la vall de l'Anoia s'endinsava al Penedès per continuar cap a Tarragona i València. El Camí Ral de Begues formava part de l'anomenada "via mercadera", la qual tenia el punt d'inici a Sant Boi, on hi havia una barca per travessar el Llobregat, seguia per Sant Climent i enfilava per sota la Roca del Barret fins arribar al coll de Begues. El camí entrava al pla de Begues per Can Grau del Coll, deixant a l'esquerra la Creu de Terme que hi ha a l'encreuament amb el camí que duia a l'església de Sant Cristòfol i al castell d'Eramprunyà, i seguia cap a ponent deixant a la dreta Can Vendrell per arribar a la Creu del Joncar. D'aquest punt i fins arribar al coll de Campamà, al final de la Barceloneta, coincidia quasi exactament amb l'actual carretera, carrer Major i Camí Ral. Després s'endinsava a la vall de la riera de Begues, la qual deixava a la dreta després de travessar-la per un gual. Costejava per sota el Pou de Glaç i la Fonteta i, seguint el pla que hi ha vora la riera, passava per la vora de Montau i la Massana. En arribar al terme d'Olesa de Bonesvalls, a l'alçada de la cadira de Sant Cristòfol, davant d'una fàbrica de calç, seguia la riera i feia cap a l'antic Hospital d'aquella població. A partir d'aquí, vorejava la riera, pujava el coll de Ràfol dels Caus i, passant per les Gunyoles, Olèrdola i Sant Pere Molanta, arribava a la Via Augusta a l'alçada de Moja. Cal suposar que al principi, a causa de les dificultats del terreny, era un camí per fer-lo a peu o en cavalcadura. Posteriorment esdevingué en camí de carro, com ho proven les empremtes de roderes que encara es veuen sobre la roca en alguns trams. El seu traçat era franquejat, sobre tot entre Begues i Olesa, per dos marges dels quals encara se'n conserven restes a la Barceloneta, a la Massana i als Casals. Al voltant del Camí Ral, al seu pas pel pla de Begues, es van establir hostals, parades de postes, fargues, tallers de fusters, carreters, etc. En són exemples l'Hostal Vell, Can Grau del Coll, Cal Vendrell, Cal Fuster, Ca l'Agustí i d'altres. També s'hi van establir algunes cases pairals que, com Can Romagosa, van donar lloc posteriorment al desenvolupament d'alguns nuclis urbans.
La importància del camí Ral de Begues com a via de comunicació supracomarcal declinà ràpidament en construir-se, entre els anys 1763 i 1767, el pont de Molins de Rei i la carretera d'Ordal, elements que suposaren l'estancament demogràfic de Begues i el creixement de pobles com Cervelló i Vallirana, que aprofitaren la nova situació. El Camí Ral de Begues va seguir essent de gran importància a nivell local, però més endavant, la construcció de la carretera de Gavà, l'any 1886, va comportar l'inici de l'abandonament del tram de Sant Climent al coll de Begues, i els anys 1927-1928, la construcció de la carretera de Begues a Olesa provocà l'abandonament d'altres trams. Encara a mitjans del s. XX, l'abandonament dels trams que no coincidien amb la carretera actual de Gavà a Begues i Olesa, fou pràcticament absolut. En unes jornades de Centres d'Estudis dedicades específicament al tema al novembre de 2009, els especialistes Magí Miret, Miquel Vives i Pere Izquierdo defensaren que l'origen d'aquest camí s'ha de remuntar a la prehistòria.