Cal Portí
Santa Maria d'Oló
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Masia de petites dimensions, emplaçada a les rodalies del raval de Rovirola. Consta d'un cos residencial de planta més o menys rectangular (de planta baixa més un pis i golfes), amb un ampli cobert a migdia que forma un barri o clos tancat, amb portal exterior. La façana principal, encarada vers migdia, compta amb un portal i diverses finestres emmarcades amb llindes i brancals de pedra. A la façana de llevant hi ha més obertures similars, així com un balcó. Aquesta part és reforçada amb tres contraforts. En un moment donat la casa s'allargà cap a migdia, probablement ja al segle XIX o començaments del XX. Els murs són de maçoneria, a pedra vista.
Inclosa al Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable de Santa Maria d'Oló amb el num. 32 (Pla Especial Urbanístic 2011)
Inscripció del segle XVIII en una premsa de la casa
Informació oral facilitada per Ramon Portí Aliguer i Miquel Casas Oller (de cal Gregori)
Història
La masia de cal Portí probablement fou aixecada al segle XVIII, segons indica la inscripció de la premsa. Segons la tradició familiar, els Portí eren originaris de l'Aragó, però van arribar a Oló tres germans que venien de la Posa (Avinyó). Un es va instal·lar a cal Músic, un altre a cal Bigotis (raval de Santa Eulàlia) i un altre a cal Portí. Des d'aleshores la família Portí ha continuat al capdavant de la masia fins a l'actualitat. En un moment donat, probablement al segle XIX o començament del XX, la casa va créixer i es va allargar cap a ponent, i també es devien anar construint els diferents coberts. En un llistat de cases rurals de 1930 cal Purtí consta com a habitada, i formava part del raval de Rovirola. Devia ser cap a finals del segle XIX que va néixer l'avi de l'actual propietari, Josep Portí, el qual va tenir com a hereu Josep Portí Portabella, i aquest a Ramon Portí Aliguer.
Cal portí tenia una forn d'obra (forn d'obra de la Rovirola), que estava situat uns 40 m al nord-oest. Va ser dels darrers que va estar en funcionament, fins a la dècada de 1940, i encara es conserva, en ruïnes. El feien anar la família de cal Pregones, que també elaboraven calç.
Bibliografia
FERRER, Llorenç i altres (1991). "Època moderna i contemporània", Oló, un poble, una història. Associació Castell d'Oló, Santa Maria d'Oló, p. 90.
SOLÀ BACH, Sebastià (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Municipi de Santa Maria d'Oló, fitxa núm. 32.
