Cal Paulo
Begues
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Edifici de planta quadrada amb planta baixa, dos pisos i golfes, amb teulada de teula àrab a quatre vessants. Les quatre façanes presenten una distribució simètrica i pràcticament idèntica de les obertures, tres a cada pis. El color de la superfície de les quatre façanes és d'un salmó apagat molt fosc, gairebé marró, i totes les obertures presenten un marc de color blanc trencat. Una línia horitzontal decorativa del mateix color blanc trencat separa el nivell de cada pis. A la part central cornisa de la façana principal penja una corriola de pou. La façana principal és la situada al sud-oest; a la part central de la planta baixa es troba la porta d'entrada a l'edifici, ample, d'arc escarser, amb una porta a cada costat, rectangular. Al primer pis, a la part central, hi ha una porta amb balcó amb barana de ferro, i una finestra rectangular amb ampit de rajoles planes d'argila a cada costat. A l'interior de l'immoble destaquen els embigats, originals, i a l'exterior, dos pous, circulars, amb pont i politja, un d'ells amb les parets totalment enrajolades fins al fons. L'edifici sencer té una extensió aproximada d'uns 220 m2 per planta
Edifici transformat recentment en restaurant mantenint l'estructura original.
Història
Segons informació oral del propietari de Cal Paulo, l'edifici va ser aixecat amb la voluntat d'acollir un seminari sufragat pel bisbat de Vic. El mateix testimoni afirma que el nom de Cal Paulo li ve del fet que la mare del bisbe que va actuar de promotor es deia Paula.
Per diverses raons, la idea de seminari no va prosperar, i foren els pares del bisbe qui van passar a ser masovers usufructuaris de l'edifici. Aquesta condició va anar passant de generació en generació, fins que l'any 1998 fou comprat per l'actual propietari, qui l'ha reformat per convertir-lo en restaurant. Segons Parellada la construcció va ser iniciada l'any 1840 i finalitzada l'any 1896 (segons la rajola del teulat datada), inicialment havia de ser un convent. Fou propietat del canonge. Per herències de la família Marcé Grau, parents del canonge, va passar a la família Pañella (Baldiri Pañella Marcé).
Bibliografia
PARELLADA, Xavier (2009): "Història dels Masos de Begues". Inèdit
