L’eix dels carrers del Marquès de Gelida – Major - Pi és l’artèria principal del poble de Gelida, el qual s’havia bastit sobre l’antic camí de Sant Llorenç d’Hortons. Al seu voltant, es van anar constituint els edificis entre mitgeres, i alguns dels antics, es van substituir a finals del segle XIX i principis del XX per grans casals modernistes encara existents com si es tractés d'una espina de peix, tal com s'il·lustra a la ruta modernista de Gelida.
El carrer Major, juntament amb els carrers del Marquès de Gelida i Pi es van nodrir de la incorporació de la població del creixement de les papereres al segle XIX com del creixement demogràfic de la bonança de la vinya. I al primer terç del segle XX van allotjar els nous edificis d’estils modernistes i eclèctics que substituïen els vells per allotjar les famílies de la pujança econòmica de la població i els nouvinguts atrets per l’estil de residència d’estiueig que es va promoure a la vila.
Tal i com apunten Lacuesta i González en el seu estudi del modernisme a l'àrea de Barcelona i rodalies, el fenomen de l’estiueig incorporava el modernisme com a corrent arquitectònic, i amb ell aquella actitud intel·lectual i cultural d’arrel romàntica. Cal recordar que el fenomen de l’estiueig es va establir com una pràctica habitual entre la burgesia a principis del segle XX, influenciat per les corrents higienistes que van emergir en resposta a la creixent industrialització de la nova Barcelona. Aquest moviment buscava espais naturals, tant marítims com muntanyencs, que oferissin un ambient net i sec per ser considerats ideals per a la recuperació de la salut i el benestar.
