L'evolució del bosc d'alzina en els darrers mil·lennis ha estat determinada per l'aprofitament que l'home n'ha fet: aglans per l'alimentació del bestiar i humana, escorces per a l'obtenció de tanins per l'adobatge de les pells, carbó, llenya o fusta per a la construcció d'eines i peces ... Destaca la transformació dels boscos per a l'agricultura,en els terrenys més planers i zones baixes inferiors del litoral. La transformació d'alzinars i boscos mixtes en terrenys agrícoles és un fet més o menys constant al llarg de la història.
La llenya per a ús domèstic, bòbiles i forns i l'obtenció de carbó per a ús industrial a les fargues són derivats que han estat de primer ordre fins fa pocs anys.
La pastura d'alzinars fet amb cabres i ovelles més adaptades al tipus de farratge que hi creix i les comunitats arbustives també són sovint, si no hi ha cap mena de control, un exemple típic de la degradació de l'alzinar.
A partir dels anys seixanta, el bosc d'alzina sembla que recupera el terreny degut als canvis socials lligats a la industrialització i a la utilització massiva dels combustibles fòssils. Aquests boscos de Quercus ilex són hostes de nombroses espècies de fongs que donen lloc a més de 300 espècies de bolets, condicionades principalment per les pluges d'hivern i tardor. Però també alberguen espècies cinegètiques, entre les quals cal destacar el senglar (Sus scrofa), el cabirol (Capreolus capreolus), el tudó (Columba palumbus), o les tórtores (Streptopelia decaocto), els tords i grives (Turdus sp), i ja més a proximitat de camps de cultiu, el conill, la guineu (Vulpes vulpes) o la perdiu (Alectoris rufa).
