Alocar del Fondo de Rials

Alella

L'aloc és l'únic representant llenyós autòcton de la família de les verbenàcies present a Catalunya. Els alocars han estat molt freqüents a la comarca del Maresme gràcies a que els pagesos els utilitzaven per a consolidar les motes de terra i fer estris de vímet. En els últims vint anys s'ha observat un declivi degut als canvis en els usos del sòl. Les rieres s'han anat asfaltant o tapant, les terrasses fluvials han estat destruïdes i aprofitades per construir-hi zones industrials, carreteres i urbanitzacions.
Durant l'any 2002 es va dur a terme el Projecte Alocs (Projecte d'Estudi i Conservació dels Alocars del Maresme), amb l'objectiu de cartografiar-ne les poblacions, avaluar-ne l'estat de conservació i establir una diagnosi ambiental de la comarca del Maresme per tal de valorar si era viable la regeneració d'aquesta espècie en llocs on havia desaparegut per l'acció de l'home. Durant els anys 2003 i 2004 més de cent voluntaris van prospectar una trentena de torrents,rials i rieres. En el cas del municipi d'Alella, es va fer una prospecció de la Riera d'Alella, amb un total de 2.050 m., i un total de 82 trams, el resultat de la qual no va donar cap indici d'alocar. Per altra banda, un altre grup va prospectar 22 trams amb un total de 550 metres al Fondo de Rials. Es van detectar 8 trams amb un percentatge de 36,36% d'alocs naturals, és a dir, que creixien de manera espontània.
A la biblioteca Nacional d'Àustria es conserva el Còdex Vindobonensis, conegut també com a Còdex Aniciae Julianae o encara Còdex Constantinopolitanus, datat d'abans de l'any 512 i que seria una còpia traduïda del manuscrit d'un metge grec del segle I, Pedacios Dioscòrides. En aquest manuscrit apareix per primera vegada una il·lustració de l'aloc, amb unes anotacions al dessota en grec on es descriu amb el nom de agnos (del grec, cast). L'obra d'aquest metge grec va tenir molta importància durant el Renaixement , gràcies al desenvolupament de la impremta. En el capítol 114 del llibre primer de la primera edició de "Pedacio Dioscórides Anazarbeo, acerca de la materia medicinal y de los venenos mortíferos... " impresa a Amvers el 1555, Andrés Laguna, metge, filòsof i humanista de Segovia, parla de l'aloc al qual anomena "agno", tot i que comenta que en castellà es diu "sauzgatillo". Entre altres propietats, escriurà: "...Tiene el agno virtud caliente i estíptica. Su simiente, bebida, es útil a los mordidos de fieras empozoñadas, a los enfermos del bazo y a los hidrópicos. Bebida della una drama con vino, atrae la leche a las tetas, provoca el menstruo, deseca la esperma, tienta el celebro y da gana de dormir ... Bebida con poleo, su simiente, y aplicada o puesta en perfume, provoca la purgación menstrua. Administrada en forma de emplastro, sana el dolor de cabeza. Mezclada con aceite y vinagre, se derrama cómodamente sobre la cabeza de los letárgicos y frenéticos... Encoroporadas con manteca y hojas de vid, ablandan los companyones endurecios. La simiente, aplicada con agua, mitiga las resquebrajaduras del sieso; y si se añaden las hojas, sanan las desencasaduras de huesos y las heridas frescas... Llámase también lygos, que es lo mesmo que un mimbre, a causa que sus ramos se doblegan muy fácilmente".