Sant Vicenç d’Aladernet

Balsareny

Conjunt que inclou les ruïnes d’una església preromànica a la qual posteriorment s’hi adossà una capella romànica en forma de torre. Es troba en terme de l’antic mas Solà d’Aladernet, vora la riera de Conangle. Antigament quedava prop del sender que unia el camí ral del Llobregat amb la carena de la torre o castell de Castellnou. L’església preromànica devia erigir-se al segle X i hauria estat remodelada al segle XI, entorn de 1038. La capella romànica pot datar-se al final del segle XII o començament del XIII.

Pel que fa al temple preromànic, la seva planta no està del tot clara. La majoria d’autors consideren que estava constituïda per una nau rectangular capçada a l'est per un absis carrat (quadrangular) que queda ostensiblement desviat cap al costat esquerre (al nord). El santuari quedaria perfectament diferenciat de la nau, més estret i separat per un arc triomfal que es conserva sencer. Francesc Junyent segueix aquesta línia a la Catalunya Romànica (1984: 124) i també Xavier Sitjes. D’altra banda, Albert Benet (1983) planteja la hipòtesi que l’església preromànica originàriament constava de tres altars amb un pla basilical a la capçalera. Considerem que és una possibilitat força versemblant, ja que resol alguns problemes o incoherències derivats de la hipòtesi de la capçalera única.

A l’angle nordest, el santuari (que segons la hipòtesi de Benet seria el creuer) conforma una cambra estreta on hi trobem diferents arcs. Els arcs est i nord (aquest últim cegat) volen ser de ferradura però no acaben de ser-ho. S’han quedat a mig camí entre un arc de ferradura i un de mig punt. Recentment, algunes dovelles exteriors de l’arc est han estat espoliades. Si aquesta cambra és el santuari quedaria obert a llevant amb una finestra força gran, i possiblement també al nord, cosa que no té gaire sentit. Si es tracta del creuer, tal com suggereix Benet, aquests arcs serien els que donarien pas als altars laterals del transsepte i al santuari, que estaria situat més a l’est.

Originàriament la nau de l’església preromànica devia anar coberta amb encavallades de fusta. Pels volts de 1039 sembla que es va refer amb volta de pedra, i per reforçar els murs s’hi van adossar unes arcades als paraments interns de les quals en queden rastres a l’absis i, de manera més precària, a la nau. L'aparell de l’edifici preromànic és força matusser i no està disposat en filades. La part corresponent al segle XI està lligada amb morter de calç, mentre que l’obra del segle X només ho està amb fang. Al mur de tramuntana de la capçalera es conserva una filada d’opus spicatum.

Pel que fa a la capella romànica, està encabida dins una torre de planta quadrada, d’uns 4,5 m d’alçada i de 3,5 m per costat. Ha quedat sense coberta i a llevant presenta un absis amb una finestra de doble esqueixada rematada amb arc de mig punt adovellat. Al mur de migdia hi ha una finestra de característiques similars però a una alçada superior. Al mur de ponent hi trobem la porta, coronada amb un arc de mig punt adovellat emmarcat per una senzilla arquivolta a manera de guardapols. L’aparell és format per grossos carreus de mida mitjana-petita, disposats en filades i lligats amb morter de calç. La construcció romànica fou sobrealçada possiblement als segles XVI o XVII. Ja era molt alta, però llavors va adoptar la forma de torre.

La fusió de les dues esglésies es feia mitjançant la cambra situada al nordest (corresponent a l’antic absis carrat preromànic o, segons Benet, al creuer). Això permetia ampliar una mica l’espai reduït de la capella romànica. Així, pel costat nord la torre queda oberta amb un arc de mig punt que comunica amb aquest espai que estava dotat també amb un altar, del qual se’n conserva el tenant i part de la mesa.

Vora la torre romànica pel costat de migdia es conserven estructures corresponents a diverses dependències que, tal vegada, corresponien a la sagristia o a algun habitatge. Cal recordar que hi ha una tradició no documentada que diu que l’església havia acollit una comunitat de deodonades. També es troben abundants enderrocs en altres punts, sobretot per la banda de migdia.