Fonts de l'Adou o del Bastareny
Gisclareny
Ubicació
Coordenades:
Classificació
Descripció
Sortida o naixament natural del riu Bastareny , afluent del Llobregat que vé causat per les característques geològiques d'un terreny càrstic que afavoreix l'afloració en superfície de les sorgències subterranies. Aquest en seria el cas de les fonts naturals del Bastareny.El sistema càrstic es desenvolupa seguint la disposició estructural de les capes calcàries de la serra, inclinades cap al sud i amb una potència d'entre 500 i 900 m de desnivell. El desnivell màxim que recorre l'aigua és de 1700. Es tracta d'un equifer que procedeix del mantell més profund del Cadí i que té com a sorgència més elevada la dnominada font tordera amb un cabal permenent de 2 a 5 l/m2 i que els aigues torne a infiltar-se per sortir al punt més baix o bullidor de Sant Esteve. Altres surgències naturals són el salt del bullidor de la Llet (fitxa 19) i el bullidor de Sant Esteve (fitxa 29).
Correspon amb un dels eqüífers més destacables del Pirineu juntament amb el del riu Garona a la vall d'Aran que conté una gran reserva d'aigua
Història
Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat
anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a
aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa
anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.
Bibliografia
CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.
