Església de Sant Miquel de Castelladral

Navàs

L’església de Sant Miquel de Castelladral estava situada dins l’antic terme del castell de Castelladral, als peus del lloc on s’aixecava el castell, documentat a partir de l’any 941. El lloc és dominant i té excel·lents vistes cap a totes direccions i, com és el cas de moltes esglésies situades en llocs elevats i dependents de castells, s’advocà a sant Miquel, que és un arcàngel combatiu i relacionat amb la protecció espiritual. Les restes romàniques ens indiquen que com a mínim al segle XI l’església ja existia. Es construí a l’indret on hi havia una necròpolis alt-medieval que, probablement, era anterior. Hi ha una certa tradició que diu que la primitiva església de Sant Miquel de Castelladral estaria en una ubicació força distant, prop de cal Tiet, en un indret conegut com el Collet de Sant Miquel, però aquesta conjectura cal descartar-la.

L’església de Castelladral degué ser parròquia des de molt aviat i ha mantingut aquesta condició fins als nostre dies. El primer esment documental de Sant Miquel de Castelladral és de l’any 1312, quan  apareix citada en la llista de parròquies del deganat de Berga, del Bisbat d’Urgell. El 1438 el rector de Castelladral era Pere Soler. El trobem citat actuant com a testimoni en dos pergamins del mas Salipota de Súria. Als segles XV-XVI l’edifici probablement va ser reformat amb l’afegit d’un nou campanar, que tindria dues arcades a sota, tapiades al segle XVII, segons s’esmenta en el contracte d’obres de l’any 1626. Aquest campanar, que no s’ha conservat, estava situat a la façana, sobre la teulada de la nau central.

L’església va pertànyer al Bisbat d’Urgell fins al segle XVII, moment en què es va constituir el Bisbat de Solsona i Castelladral en passà a formar part. Dins la parròquia de Castelladral hi havia les esglésies sufragànies de Santa Fe de Valldeperes i Sant Joan Baptista d’Orriols.

Als segles XVII i XVIII l’edifici romànic va ser profundament transformat. Es conserva el contracte d’obres que es féu amb data de 1626, el mateix dia de Sant Esteve. Aquest document, procedent de l’arxiu parroquial de Castelladral, es troba actualment a la parròquia de Súria. Amb aquestes reformes es van suprimir les voltes, els arcs i els pilars de separació de les naus i els absis romànics. Les parets de l’església es van sobrealçar. En aquesta època es va eliminar també una capella dedicada a Santa Magdalena, que estava situada en el lateral sud de l’església, de la qual es diu en el contracte d’obres que era “nova”. La ubicació d’aquesta capella coincidia amb un arc apuntat o porta que donava accés a la capella que ocupava una part de l’espai on actualment hi ha la nova rectoria. També s’assenyala la construcció del cor, del qual se’n precisen les mides, forma dels arcs, materials i decoracions, i una trona que es col·locaria al pilar situat entre les capelles 5 i 6, i que ja no es existeix, però sí que es conserva l’empremta d’on hi hagué el pilar. D’uns anys més tard es conserva un contracte de 1682 en el qual s’encarrega a l’escultor manresà Pau Sunyer l’elaboració d’un retaule a Santa Magdalena, Santa Maria Rosa (o Roser) i santa Caterina. Excepte el del Roser, en descripcions posteriors no es té constància d’aquests altres altars o imatges.

El campanar actual es construí entre 1752 i 1755. Això es desprèn de la documentació conservada a la parròquia del Mujal, en els llibre d’obres corresponents als segles XVII i XIX. El mestre d’obres fou Gabriel Ribalta, que va cobrar 425 lliures “per fer lo campaná de dita iglesia de St Miquel de Castelladral”.

Ja al segle XX, Isidre Soler ens proporciona una descripció de com era l’església abans de la Guerra Civil de 1936. En el costat dret tenia un altar dedicat a la Mare de Déu de Lurdes, seguit de l’altar de Sant Isidre i Sant Fruitós i, en darrer lloc, la Mare de Déu dels Dolors. En el costat esquerre de l’església hi havia les capelles dedicades a la Mare de Déu del Roser, després l’altar de Santa Àgata i al final la trona i l’altar de Sant Josep. Algunes d’aquestes capelles eren administrades pels seus propis priors. Soler fou testimoni i relata també l’episodi del dia 20 de juliol del 1936, quan l’església fou incendiada i saquejada, després d’haver vist fumejar abans l’església de Sant Salvador de Súria primer, i la Capella de la Puríssima del Puiggròs més tard. La teulada es va esfondrar, però en canvi les voltes es van mantenir.

A partir de finals de la dècada de 1990 l’església ha estat objecte de diverses campanyes de restauració, incloent-hi la teulada, el campanar, l’interior i les imatges barroques, de manera que en l’actualitat es conserva en bon estat.