Castell de Talamanca

Talamanca

El castell de Talamanca apareix citat per primera vegada el 967, quan Salla o Sala, fundador del monestir de Sant Benet de Bages dóna al dit monestir unes cases i uns terrenys en el lloc anomenat Angle i en el terme del castell de Talamanca. El domini eminent degué dependre dels comtes de Barcelona, encara que no està demostrat. El domini feudal correspongué als Cardona, si és que no l'havien comprat els comtes des de bon principi. La possessió dels Cardona només es constata el 1086 (en el testament Ramon Folc I el deixà en indivís a la seva muller Ermessenda i al seu germà el vescomte Folc II), per aparèixer després la família Talamanca, que no sembla pas ésser de simples castlans. El primer membre que portà aquest nom fou Bernat de Talamanca, que apareix el 1121; els seus avantpassats havien estat Berenguer Folc, el seu pare, i Folc Amalric, el seu avi (el nom Folc podria fer pensar en una branca de la mateixa família Cardona o de la dels Calders, també cardonina). En qualsevol cas, els Talamanca van tenir el domini feudal del castell i no sembla que reconeguessin cap domini feudal superior. D'entre els senyors d'aquest castell hi ha notícia de Bernat de Talamanca, casat amb Dolça, N.N. de Talamanca, casat amb Berenguera, Guillem de Talamanca, fill de l'anterior, Guillem de Talamanca o de Santa Coloma, castlà de Calders, Rodors i Sallent, fill de l'anterior, casat primer amb Dolça de Santa Coloma i després amb Sança, i Berenguer de Talamanca, fill del primer matrimoni de l'anterior. En el segle XIV els Talamanca s'aprofitaren de les necessitats econòmiques dels monarques catalans i el 1381 compraren a Ramon de Planella les jurisdiccions del castell de Talamanca (feia poc que l'havia comprat a l'infant Joan). I així romangué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals, si bé la família Talamanca canvià de nom per diversos enllaços matrimonials entroncant-se amb les famílies Aymerich, Planella i Amat. El 1658, ja molts segles que el castell havia perdut la seva funció militar i s'havia convertit en una explotació agrícola i administradora del terme. A més a més, el 1658 és anomenat el castell nou, cosa que fa suposar que feia poc temps que havia sofert una de les moltes remodelacions que patiria al llarg de la seva història. La següent notícia que tenim del castell és la que fa referència a la seva destrucció. Passada la Guerra de Secessió -durant la qual en un moment tornà a reprendre les seves funcions militars servint de bastió a les tropes del marquès de Poal-, es desarmà tota la població catalana, i començà la sistemàtica demolició de tots els castells i forts. La data de demolició del castell és la de 1717, quan per decret del virrei de Catalunya es destruïren la major part dels castells de la Catalunya Vella. Fou poc després, a mitjan segle XVIII, quan els seus propietaris, els marquesos de Castellbell, s'encarregaren de la seva reconstrucció (sense refer l'antic castell), bastint un gran casal aprofitant les restes antigues. Probablement el nou casal -anomenat a partir d'ara casal dels marquesos- no fou mai habitat pels seus propietaris excepte en dates excepcionals. Arribant al segle XX, les notícies es tornen molt confuses. Tenim la certesa que fins al 1942 el llavors Marquès de Castellbell -Salvador de Villalonga- constava com a propietari legítim. Ens consta també la degradació en què l'edifici havia caigut a causa de l'abandonament, convertint-se pràcticament en una ruïna. El 1948 consta com a propietari del castell i les seves terres, al llibre del Registre de la Propietat Civil, Juan Santamaria, qui sembla ser fou l'encarregat de la seva guàrdia molt abans del 1942. El 1959, el castell fou venut per Juan Santamaria a Carles Ventura Tàpies, que inicià una sèrie de reformes i condicionaments de l'edifici. El 1976 fou venut a José Yoldi Aranzo, la vídua del qual és en aquests moments la propietària del castell. BENET (1984:75); CATALÀ, PLADEVALL (1976:800).