Capbreu de Pierola (1731)

Els Hostalets de Pierola

El capbreu és un tipus de document on s'anotava, de forma abreujada i en períodes cronològics espaiats, les confessions o reconeixements fets pels emfiteutes als senyors directes, per tal de conservar memòria o prova de la subsistència dels drets dominicals. Era per tant una escriptura de confessió en què consta el reconeixement de drets i rendes que fan els vassalls/emfiteutes al seu senyor. Un capbreu, de fet, és un document de gestió del domini senyorial, ja que cada vegada que es fa la confessió es conserven i es renoven els drets i rendes tinguts per un senyor sobre els seus dominis útils i les jurisdiccions. En aquest sentit, el senyor pot fer repetir la confessió tantes vegades com li sembli, si bé cada vegada n'ha de pagar les despeses d'acompliment. Tradicionalment, els estudiosos han distingit dues classes de capbreus: els de senyoria, sèrie de drets senyorials i d'obligacions comuns a tots els vassalls emfiteutes, que solen englobar tot un poble; i capbreus de rendes, els més nombrosos, que especifiquen els drets i rendes d'un senyor de particular a particular. Es pot remuntar l'origen dels capbreus als políptics carolingis, destinats a fixar l'estatut dels homes i de les terres en les diferents vil·les d'un domini. Entre els s XI-XIII els registres de drets i rendes passaren de ser una relació fixa a esdevenir un instrument periòdicament posat al dia i summament útil per al control senyorial sobre les persones i les terres. A partir del s XIII, i sobretot a partir del s XIV, quan la crisi baix medieval obliga a conèixer millor l'estat dels diversos drets i rendes senyorials, el text dels capbreus esdevé molt més flexible, sovint ple de cancel·lacions i afegits, a part de refer-se periòdicament per adaptar-lo a noves circumstàncies. De fet, és a partir d'aleshores que es produeix una major accessibilitat al text, gràcies a l'ús progressiu de la llengua catalana i a la regularitat en l'exposició.