Barraca de Cal Vives
Rubió

    Anoia
    Riera d’Ardesa. Nord de Cal Vives
    Emplaçament
    Des de Cal Vives el camí cap a Sant Pere d’Ardesa
    496

    Coordenades:

    41.6271
    1.58825
    382401
    4609337
    Número de fitxa
    08185 - 72
    Patrimoni immoble
    Tipologia
    Edifici
    Contemporani
    Popular
    Segle
    XIX-XX
    Estat de conservació
    Regular
    Part de la coberta malmesa
    Protecció
    Inexistent
    Inexistent
    Accés
    Fàcil
    Sense ús
    Titularitat
    Privada
    08184A005000180000ZE
    Autoria de la fitxa
    Núria Cabañas. Web Cultura SCP.

    Barraca de planta quadrada construïda amb la tècnica de la pedra seca. S’hi accedeix per un portal de llinda plana orientat al sud-est. La coberta és en forma de falsa cúpula.

    Les barraques o edificacions de pedra seca són construccions  lligades plenament amb l’activitat agrària i, principalment a la vinya. La comarca de l’Anoia amb un relleu irregular i un terreny sec i pedregós va guanyar terreny mitjançant la construcció de marges de pedra seca per crear feixes on plantar-hi ceps i oliveres, creant la necessitat de construccions destinades a l’aixopluc i magatzem d’eines, les barraques. Les barraques són construccions realitzades amb la tècnica de la pedra seca, que consisteix en superposar i encaixar pedres de diverses mides sense cap material d’unió. La pedra s’obtenia del propi camp, un cop es llaurava. Alhora d’edificar les parets de la barraca ja es tenia en compte de deixar l’espai de la porta, finestres, armaris...En la majoria dels casos és una barraca simple amb un sol portal d’accés que permet el pas d’una persona, malgrat que també hi ha barraques dobles amb entrades independents, una per la persona i l’altre per l’animal. La funció d’aquestes construccions era la d’aixoplugar, un espai on guardar l’utillatge agrícola i també com a zona d’emmagatzematge. Malgrat que es desconeix l’antiguitat d’aquest tipus de construccions a la comarca de l’Anoia i a Rubió, tot apunta que la seva expansió es produí a partir de la segona meitat del segle XIX, abans de l’arribada de la fil·loxera a Catalunya. D’aquestes construccions també se’n localitzen de més tardanes, d’inicis del segle XX, que utilitzen el guix per unir pedres, materials ceràmics com la rajola o el maó i les teules per la coberta